Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978), dramaturg i director de Flyhard Theatre Company, és un dels noms que actualment corren de boca en boca dins el món teatral de Barcelona. Perill!, perquè amb la mateixa facilitat que autors i directors comencen a estrenar obres gairebé compulsivament, aquests poden caure ràpidament en l’oblit més cruel en una ciutat que sempre busca la novetat. Tot i així, Casanovas no es deixa seduir pels cants de sirena temptadors i segueix fidel al seu estil, més proper a la ciència ficció i al llenguatge audiovisual que al teatre de text més convencional. Neoburning Generation, I love TV, Tot em sembla una merda, la triologia “Hardcore Videogames” (Wolfenstein, Tetris, City/Sim City), i ara La ruïna, els seus espectacles (dels que en signa la dramatúrgia i la direcció) són la millor manera de conèixer un autor que prefereix ser transgressor als escenaris que no pas a les entrevistes.
B2: Durant el mes de juny de 2008 la Flyhard estarà programada a la Villarroel de Barcelona amb la vostra darrera producció, La ruïna. Ens pots explicar una mica de què va l’obra, sense desvetllar massa coses?
Jordi Casanovas: La ruïna és la nostra primera obra que, amb elements de comèdia, és bàsicament un drama. Tracta d’una parella que viu una situació que els posa contra les cordes, pel que fa a la seva relació i a seguir endavant amb la seva vida en comú. Mentrestant, al món exterior, s’inicia una crisi econòmica de grans magnituds, amb el tancament d’alguns bancs i la caiguda de les borses...
B2: Rollo “corralito” a Argentina?
Jordi Casanovas: Sí, més o menys. És una obra amb elements de comèdia, però jugats des del drama. Són situacions que probablement faran riure al públic, però que també poden resultar molt tristes, sobretot pels personatges. La novetat més gran respecte a les produccions anteriors de Flyhard Theatre, és que es tracta d’una obra d’una única escena, un sol acte. Hem utilitzat la mateixa narrativa amb tensió i nervi, però sense utilitzar foscos i el·lipsis, i d’això n’estic molt satisfet. La tècnica de les foses en negre, molt cinematogràfica, ens permetia donar molta informació amb poc temps o molts pocs mitjans, però es podia arribar a convertir en un efecte massa recurrent.
B2: Em pots explicar com vau entrar en contacte amb Javier Daulte, dramaturg i director argentí de moda a Barcelona, i com aquest us va convidar a formar part de la programació de la Villarroel?
Jordi Casanovas: Daulte va veure el nostre muntatge a la Sala Beckett de City/Simcity i en va quedar encantat. Tot i així, ens va dir que encara necessitàvem una certa consolidació per entrar a la cartellera comercial privada de Barcelona. Estem molt contents de poder actuar a la Villarroel, ja que la sala ha canviat molt, tant d’estil de les obres que es programen com d’aspecte. Ara el teatre està molt bé, més semblant al que era el Teatre Lliure del barri de Gràcia. Daulte ens va proposar muntar tres espectacles, incloent-hi aquest. El proper seria l’any que ve, a principis de 2009 (encara estem tancant dates), però encara no diria res perquè amb aquestes coses ja se sap...
B2: I com va sorgir la proposta de Televisió de Catalunya de rodar una telemovie sobre La ruïna?
Jordi Casanovas: La productora Escándalo i Televisió de Catalunya volen iniciar una sèrie de telemovies amb dramaturgs catalans joves. Si tot va bé, nosaltres començarem a rodar al juliol de 2008. Des del món del cinema estan molt interessats en entrar en contacte amb els dramaturgs catalans perquè tenen una necessitat molt gran de bones històries i guions, cosa que actualment falta en el cinema català.
B2: Quin creus que és l’estat actual de la dramatúrgia catalana contemporània?
Jordi Casanovas: No és que sigui per tirar coets, però la veritat és que està molt millor que fa uns anys, degut a una sèrie de factors. Per exemple, alguns èxits d’autors consolidats li han donat prestigi, de cara al públic més comercial, com ara Jordi Galceran i El mètode Grönholm. En segon lloc, crec que hi ha molts autors joves que tenim una cultura narrativa audiovisual, però només disposem dels mitjans per fer teatre, i no cinema. I en tercer lloc, perquè està a començant a decaure la figura del “director estrella”, com, de fet, ja es comencen a donar alguns casos. A més, crec que els dramaturgs joves parlem de temes actuals, que estan passant ara mateix, i això és una cosa que li feia molta falta al teatre català.
B2: Tu vas estudiar Telecomunicacions, inici bastant inusual per a un dramaturg... Com va ser el teu pas d’una carrera tècnica a l’escriptura teatral?
Jordi Casanovas: “Telecos” ja vaig veure que no m’interessava des d’un bon principi. Després vaig estudiar Belles Arts, carrera que ara estic acabant, i em va decebre el món de les arts visuals perquè és un món massa endogàmic. No nego que el teatre molts cops també ho és, i sobretot a Barcelona, però mitjançant el teatre he pogut dir coses a un tipus de públic que probablement no s’hagués apropat mai ni a una exposició ni a una galeria d’art.
B2: La teva formació com a dramaturg va tenir lloc principalment a l’Obrador de la Sala Beckett. Què en pènses d’aquest boom d’autors joves sortits de l’Obrador, que sembla que tots escriguin el mateix estil de teatre?
Jordi: És cert que hi ha molts dramaturgs que acaben massa influenciats per alguns cicles o tendències que marca la pròpia sala, d’autors alemanys com per exemple Roland Schimmelpfennig, que em fa certa mandra. Ell és l’últim referent d’aquestes característiques i uns tres o quatre textos vistos al cicle “Tot un any de teatre català contemporani” de la Beckett hi tenien molta proximitat. Ara mateix desconfio una mica de la dramatúrgia alemanya, em sembla massa feixuga en alguns casos. I totalment allunyada de les característiques catalanes, és clar.
B2: Sé que, com a bon “teatrero”, véns assíduament a Berlín a veure teatre. Quins espectacles i quins teatres has visitat últimament?
Jordi Casanovas: Vaig venir a Berlín fa uns tres mesos, només tres dies, i vaig tornar anar a la Volksbühne i a la Schaubühne. La veritat és que el que vaig veure no em va semblar tan espaterrant com el primer cop. Suposo que és normal, quan un s’acostuma a aquests nivells de qualitat... A la Schaubühne vaig veure Die Katze auf dem heißen Blechdach, de Tennessee Williams, dirigida per Thomas Ostermeier, i la veritat és que em va decebre una mica. També vaig veure Gespenster, d’Henrik Ibsen, dirigida per Sebastian Nübling, que, tot i no entendre absolutament res, em va agradar força. A la Volksbühne vaig veure Diktatorengattinnen I, que tenia moments molt interessants.
B2: La teva (la nostra) generació ha mamat, definitivament, molt més cinema i televisió que teatre. Quins són els teus models o referents en aquests camps?
Jordi Casanovas: Del teatre que s’escriu ara el que més m’interessa són els argentins “habituals”, Javier Daulte i Rafael Spregelburd, i també, encara que pugui semblar més llunyà al meu estil, Rodrigo García. Però, com tu molt bé dius, la majoria de les meves influències venen del món del cinema actual: M. Night Shyamalan, Michel Gondry, Spike Jonze... algunes pel·lícules del Tarantino, també. I Paul Thomas Anderson abans de There Will Be Blood. De sèries de televisió sóc un fan absolut dels Simpsons i Futurama, així com Padre de familia i derivats.
B2: I les mítiques sèries de la HBO, del tipus Six feet under?
Jordi Casanovas: Six feet under no m’agrada. La gran majoria de dramaturgs joves l’estan citant tot el dia. Jo ja estic una mica cansat de veure famílies desestructurades... Pel que fa a altres sèries, Lost no l'he seguida gaire però trobo que està molt bé, així com Alias.
B2: En diverses obres teves apareix un tipus de personatge, el “mediocre”, el fals artista, aquell qui es creu superior els altres pel sol fet de ser un intel·lectual, el “fantasma”... A què és deguda aquesta obsessió?
Jordi Casanovas: No sé si es tracta d’una obsessió. A mi m’agrada posar en dubte la pròpia creació artística, perquè crec que tots plegats la valorem massa. També penso que la dramatúrgia comença per posar en dubte el que pensa o el que fa un mateix. És llavors quan tens el debat assegurat. En definitiva, m’agrada prendre’m el fet d’escriure com una feina més. No crec que ser “creador” sigui una mena de destí fixat per quelcom superior. És una feina i punt.
B2: Ara no em surtis amb allò de “Jo em considero més aviat un artesà...”
Jordi Casanovas: No, artesà tampoc... Un artesà és aquell qui no ha d’afrontar riscos, i l’artista ha d’afrontar riscos constantment. Aquesta és la seva feina: explorar llocs no coneguts. Però això no vol dir que siguin/siguem millors que la resta de la gent.
B2: Per a tu quin seria el futur desitjat per les teves obres i la feina de la Flyhard?
Jordi Casanovas: Sense cap mena de dubte, tenir un teatre propi. Tot i que és més un futur necessari que ideal. El que està clar és que si no tenim un teatre d’aquí uns anys, no podrem seguir fent el que fem ara. I no dic tenir un teatre institucional, que això és tenir molta barra, és crear-ne un de propi. M’agradaria que Flyhard pogués fer programació de repertori, el que habitualment es veu a Berlín. És a dir, no programar per temporades sinó anar estrenant espectacles contínuament, conservar els més interessants i combinar-los amb els nous. Aquesta seria la manera ideal de treballar amb la companyia.
B2: Darrerament, sembla que estàs guanyant tots els premis teatrals haguts i per haver: Premi Josep Robrenyo, Marqués de Bradomín, Serra d’Or, Premi de la Crítica de Barcelona... Com portes aquest “boom Jordi Casanovas”?
Jordi Casanovas: Home, té la seva gràcia, perquè ara m’estan premiant textos que fa dos anys ningú volia programar. Ni tanto ni tan poco, home... Pensa que Wolfenstein no va tenir gens de sortida i Tetris gairebé tampoc. En aquells moments, semblava que ni a l’Àreatangent ens hi volien...
B2: I pel que fa a la cartellera teatral barcelonina, quins espectacles has vist darrerament que t’hagin agradat?
Jordi Casanovas: La forma de les coses, de Neil Labute, dirigida per Julio Manrique a l’Espai Lliure. És una obra molt bona i amb una molt bona direcció d’actors, cosa que fa falta al teatre català actual. També em va interessar molt Germanes, de Carol López a la Villarroel, que si bé crec que abusa una mica de l’excés d’estímuls, és un bon espectacle d’entreteniment. A nivell d’història, a nivell argumental, la seva solidesa és menor, però funciona molt bé amb el públic.
B2: I per acabar l’entrevista, t’agradaria dir alguna cosa ben transgressora, per assegurar-nos un bon titular?
Jordi Casanovas: Doncs sí: que les coses transgressores s’han de dir als escenaris i no a les entrevistes o a les entregues de premis. I és que la gent fa unes entrevistes i unes rodes de premsa molt més sucoses que els seus propis espectacles...
click here to download the complete pdf!
